Fer-te un Empaste dental fa mal? Guia clínica del dentista per entendre i resoldre el dolor

Quan un pacient pregunta si un empaste dental fa mal, el dentista diferencia tres moments clau: abans, durant i després del procediment. En cada fase hi ha sensacions esperables i d’altres que cal avaluar. L’objectiu d’aquesta guia és explicar, amb criteri clínic, què és normal, què no ho és i com s’actua perquè el pacient recuperi la comoditat en mastegar.

Abans de l’empaste: quan hauria de fer mal i quan no

Abans d’intervenir, el dentista explora si el dolor ja existia. Si fa mal de forma espontània, desperta a la nit o apareix a pulsacions, és un signe d’alerta que demana proves de vitalitat pulpar i tèrmiques per descartar pulpitis. En canvi, si el dolor apareix només amb fred/sucre i cedeix ràpid, sovint es tracta d’hipersensibilitat per càries o desgast d’esmalt.

En consulta, el professional valora tres punts:

1. Profunditat de la lesió (clínica i radiografia).

2. Estat de la polpa (proves de vitalitat, percussió, palpació).

3. Oclusió i contactes amb dents veïns (risc de contactes tensos després de restaurar).

Pel que fa a l’anestèsia, la regla és simple: si el procediment pot afectar dentina sensible o el pacient mostra ansietat, es prioritza anestèsia local. En casos de gran aprensió, es pot oferir anestèsia assistida (The Wand) o òxid nitrós. Quan la càries és molt superficial, es pot treballar amb mínima o nul·la anestèsia, explicant sempre que la decisió s’ajusta sobre la marxa. Un criteri habitual a clínica: si apareix dolor en mossegar abans de l’empaste, cal vigilar especialment la mossegada després de restaurar.

Avaluació del dolor preoperatori i necessitat d’anestèsia

La decisió d’anestesiar es pren després de palpar, percutir i fer proves tèrmiques. Si l’estímul fred produeix dolor que persisteix en retirar-lo, es sospita compromís pulpar i es prefereix anestesiar i treballar amb aïllament absolut per reduir irritació. Si el dolor és només en mossegar en un dent amb fissures o càries proximal, s’adverteix que, un cop fet l’empaste, pot ser necessari un ajust oclusal.

Opcions per a pacients amb ansietat (The Wand, òxid nitrós, làser)

En pacients molt nerviosos, es comenta l’opció d’injecció computaritzada (The Wand), que dosifica lentament i redueix la sensació de punxada. Com a suport conductual, l’òxid nitrós ajuda a relaxar i facilita una experiència més còmoda. En càries incipients, es poden considerar tècniques mínimament invasives (abrasió amb aire o làser) per reduir vibració i calor.

Durant el procediment: què sent el pacient i com es minimitza el dolor

L’empaste estàndard consisteix a retirar càries, acondicionar el teixit i restaurar amb un material (composite, ionòmer o altre) que restitueixi forma i funció. El dentista aïlla la peça (preferiblement amb dic de goma) per controlar humitat i sensibilitat.

Si el pacient nota molèsties malgrat l’anestèsia, es reforça la dosi o es canvia la tècnica (p. ex., infiltració intraligamentosa). En cavitats profundes, es pot col·locar una base protectora o un liner per allunyar el material de la polpa i reduir la sensibilitat posterior.

Un detall clau és el control de l’oclusió. Després d’esculpir i fotopolimeritzar, el dentista demana mossegar paper articular en moviments de tancament i laterals. Si l’empaste queda “alt”, el pacient notarà dolor en mastegar; per això es s’ajusta en la mateixa cita fins a equilibrar contactes. Sempre es documenta l’ajust i es programa revisió si la cavitat era profunda.

Aïllament, eliminació de càries i elecció del material

• Aïllament: redueix contaminació salivar i sensibilitat.

• Eliminació selectiva: retirar càries sense invadir dentina sana millora el pronòstic pulpar.

• Material: en zones cervicals o d’arrel, un ionòmer de vidre pot desensibilitzar; en oclusals i estètiques, el composite és l’elecció habitual per resistència i acabat.

Control de l’oclusió amb paper articular

El protocol inclou verificar contactes cèntrics i excussius. Si hi ha “pics” marcats, es rebaixa i es poleix. Un criteri pràctic que els dentistes repeteixen: si el dolor apareix només en mossegar després d’un empaste recent, el primer és revisar oclusió i punts de contacte.

Després de l’empaste: dolor normal vs. senyals d’alarma

Una certa sensibilitat després d’un empaste és freqüent, sobretot al fred i a la pressió. Sol millorar progressivament amb els dies. Es recomana evitar mastegar aliments durs del costat tractat durant 24–48 hores (especialment si l’empaste és gran) i usar raspallat suau amb pasta desensibilitzant si cal.

Cronograma de sensibilitat (hores, 3–7 dies, 2–4 setmanes)

• Hores 0–48: sensibilitat lleu en mossegar o amb el fred; tendeix a millorar.

• Dies 3–7: la majoria de pacients noten millora clara.

• Fins a 2 setmanes: en empastes profunds pot persistir certa sensibilitat al fred. Criteri clínic: si als 14 dies no millora o empitjora, es revalua.

• Més de 2–4 setmanes o dolor que desperta a la nit: no és esperable; cal valorar la polpa (possible pulpitis) o empaste alt persistent.

Dolor en mossegar i empaste alt: ajust i revisió

Quan fa mal només en mossegar, se sospita oclusió alta o un punt de contacte massa tens. La solució és directa: retocar i polir per equilibrar. Si també hi ha sensibilitat difusa a la pressió, pot estar irritat el lligament periodontal; en aquest cas, l’ajust i uns dies de repòs solen resoldre-ho.

Dolor pulsàtil o nocturn: quan valorar endodòncia

Si apareix dolor espontani, pulsàtil o que desperta a la nit, es fan proves de vitalitat: si indiquen dany pulpar irreversible, s’indica endodòncia. L’objectiu és conservar la dent sense dolor i retornar la funció amb una restauració definitiva (de vegades, una incrustació o corona segons la mida de la cavitat).

Causes clíniques del dolor després d’un empaste

Restauració profunda i proximitat a la polpa

Les cavitats properes a la polpa poden produir hipersensibilitat temporal. El dentista explica que, en la majoria de casos, és transitori i protegeix el fons amb materials adequats.

Irritació del lligament periodontal

Un empaste alt comprimeix el lligament en tancar la boca, generant dolor en la masticació. L’ajust oclusal sol resoldre-ho ràpidament.

Reaccions al material i altres causes menys freqüents

Molt ocasionalment hi ha intoleràncies o microfiltracions que provoquen sensibilitat. Si no cedeix amb el temps i l’ajust, es valora reparar o substituir la restauració, o canviar a un material amb millor segellat en aquella zona.

Tractaments i solucions que recomana el dentista

Ajustos oclusals, vernissos desensibilitzants i canvi de material

• Ajust oclusal: primera línia quan fa mal en mossegar.

• Vernissos/pastes desensibilitzants: útils en sensibilitat al fred postoperatòria.

• Canvi o reparació del material: si hi ha microfiltració o adaptació deficient.

Quan indicar una incrustació o una endodòncia

• Incrustació: quan l’empaste és molt gran i la dent necessita més resistència i segellat.

• Endodòncia: si les proves indiquen pulpitis irreversible o necrosi, per eliminar el dolor d’origen pulpar i preservar la dent.

Prevenció: com evitar el dolor en futurs empastes

• Diagnòstic previ acurat (proves tèrmiques, vitalitat, radiografia).
  
• Tècniques mínimament invasives i aïllament per reduir irritació.
  
• Control oclusal rigorós amb paper articular i revisió als 7–10 dies si l’empaste va ser profund.
  
• Educació del pacient: advertir de la possible sensibilitat 1–2 setmanes en casos profunds i d’acudir abans si el dolor és pulsàtil o nocturn.

Conclusión

Un empaste no hauria de fer mal de manera sostinguda. Després de restaurar, una sensibilitat lleu i decreixent entra dins allò esperable; el dolor en mossegar apunta a un ajust pendent, i el dolor pulsàtil/nocturn exigeix valorar la polpa. Amb bon diagnòstic, control de l’oclusió i materials ben indicats, el pacient recupera la comoditat sense complicacions. Si necessites una revisió del teu empaste et podem atendre en Sabadell, Terrassa i Sant Andreu de la Barca.

FAQs